Magma | 2016
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
Bòlit Centre d'Art de Girona
---
Avalat per la seva trajectòria, Jordi Mitjà és una de les presències més sòlides del panorama artístic català, operant des d'un apropiacionisme redibuixat en termes de lògica arxivística. Dit d'una altra manera, la seva obra neix d'un procés ambivalent d'acumulació i desestimació de coneixements i materials diversos que, alhora, funcionen com a detonant de la formalització material de l'obra.

D'ençà de l'esclat de la crisi financera del 2008, la seva obra presenta un distanciament respecte al procés de postproducció, dominant en l'etapa inicial, per tal d'introduir diferents tècniques pròpies de l'ofici de la construcció; canvi que, més enllà de la conjuntura, obeeix a la necessitat d'abordar de manera directa, sense artificis ni intermediaris, allò que tracta des que va començar en això de (comprendre el món a través de) l'art: l'atenció a tot aquell material descartat. La tematització d'aquesta reflexió presenta un punt àlgid a Magma, una instal·lació que neix d'allò que germina quan hom es formula una pregunta disposat a desenvolupar-la fins a les darreres conseqüències, ens incomodin o no: què vol dir recuperar els materials d'un lloc?

A través de la dualitat pròpia en la pràctica artística de Mitjà, Magma és alhora procés i resultat. És el fruit d'una investigació minuciosa, de caràcter pròxim al treball de camp dels antropòlegs, per mitjà de la qual busca posar en relació diferents materials que hom ha descartat, a partir de la consciència que aquests formen part del nostre patrimoni contextual, però també busca reflexionar entorn del seu paper com a artista que centra la seva pràctica en els materials (invisibles) en un moment en què aquests ja no són treballats - en el sentit tradicional del terme - sinó repensats i representats. És, per tant, la voluntat d'entendre('ns) a través d'allò material.

En darrera instància, Magma és una interpel·lació directa a l'espectador, un qüestionament a l'ordre (artístic) establert: a partir d'un atac directe al mateix exercici expositiu, l'artista despulla les parets de la seva habitual funció de suport expositiu al dipositar les escultures en el propi terra de la sala. Així, les escultures semblen emergir directament del terra que ens sosté, intervingut artísticament seguint els paràmetres de l'estètica povera que regeixen una instal·lació que, així com la vida mateixa, anirà mutant durant el període expositiu. D'aquesta manera, Jordi Mitjà ens obliga a transitar -literalment- la dimensió del descartat, desafiant els codis aprehesos de la mirada -també presents en la contemplació de l'art contemporani- en forçar l'espectador a prendre una decisió -o, com a mínim, incita a la reflexió- entorn del que, com a espectadors, decidim que és mereixedor de la nostra atenció. Aquesta vegada, però, des de la consciència de que diu tant de nosaltres el que escollim, com el que descarten.

---
As his own trajectory artistic indicates, Jordi Mitjà is one of the most solids presences of the catalan art scene, operating from a appropiationism redrawn in terms of archival logic. In other words, his work is born of an ambivalent process of accumulation and rejection of knowledge and various materials that, simultaneously, function as a trigger for the execution of the work material.

Since the outbreak of the financial crisis of 2008, his work presents an estrangement from the postproduction process, dominant in the earlier stage, to introduce different techniques of the building profession; estrangement that, beyond the conjuncture, due to the need to deal directly, without intermediaries or artifice, what it's since the beginning of (his understanding the world through) the art: the attention to the dismissed material. The theming of this reflection has a peak at Magma, a installation that is born from what germinates when one formulates a question ready to develop it until its last consequences, even if they disturb us: what does it mean recovering the invisible materials from a place?

Through the duality characteristic of his artistic practice, Magma is both process and result. It's the result of a thorough investigation, of similar character to anthropologic fieldwork, through which seeks to bring together different materials that has been discarded, from the awareness that these are part of our heritage context, but also seeks to reflect his own role as an artist who focuses his artistic practice on (unseen) materials in a moment when these are no longer worked -in the traditional sense- but reconsidered and represented. It is, therefore, the will to understand (us) through the material.

Ultimately, Magma is a direct appeal to the audience, a questioning to the established (artistic) order: from a direct attack to the exhibition exercise, the artist stripped the walls of his usual supporting role by placing the sculptures on the floor. Like this, the sculptures seems to emerge directly from the land that sustains us, artistically intervened following the parameters of the povera aesthetics that reign an installation that, like life itself, will mutant during the exhibition period. This way, Jordi Mitjà requires us to travel -literally- the dimension of discarded, defiant the codes gaze -also present in the contemplation of contemporary art- by forcing the viewer to make a decision -or, at least, encouraging a reflection- about what, as viewers, decide that's worthy of our attention. This time, hover, from the awareness that the discarded is as important as what we choose.